El Consell tanca avui els actes de commemoració del tricentenari de la guerra de successió
(29/11/2015)
El Consell de Mallorca ha tancat avui els actes del tricentenari de la commemoració de la guerra de successió. Es tracta d'un esdeveniment històric cabdal que suposà la derrota davant de les tropes borbòniques i la pèrdua de les institucions que eren pròpies de les illes, com el Gran i General Consell.
La clausura ha sigut avui horabaixa amb els parlaments del professor i escriptor Damià Pons, l'historiador Bartomeu Mestre “Balutxo”, el president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfol Soler i un parlament final per part del president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat.
Pons ha criticat l'estat centralista i als partits estatals que no volen que es commemori el tricentenari “per si la gent s'adonés de què l'annexió ha sigut per imposició i sense reconèixer la diversitat”, ha afirmat. Per altra banda, també ha explicat que es tracta d'un text amb influències nefastes per a la societat de l'illa amb repercussió en temes com el finançament i la marginació de la llengua catalana.
Després ha sigut el torn de Bartomeu Mestre “Balutxo” que hi ha realitzat un repàs pels diferents actes impulsats per la comissió cívica, entre els quals destaca l'exposició del Born de Barcelona “Un petit regne enmig de la mar”.
El president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfol Soler, ha sigut l'últim en intervenir abans del president Ensenyat. Soler ha explicat la feina del seminari del grup Blanquerna i les diverses qüestions que han abordat; històriques, polítiques i inclús econòmiques.
El president del Consell, Miquel Ensenyat, ha sigut l'encarregat de tancar l'acte amb el següent discurs;
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
avui és un dia d'una gran solemnitat: recordam una data cabdal en la història de Mallorca: el dia en què perdé la seva sobirania, vençuda i sotmesa per dret de conquesta.
El verb no és baladí: nosaltres, avui, recordam; res no celebram.
Cal recordar per sebre d'on es ve per sebre què som i què volem ser. I si d'una cosa ha de ser conscient un poble digne és de les seves derrotes, perquè just es pot derrotar qui lluita, i just lluita aquell que existeix.
Parafrasejant el manacorí Miquel Àngel Riera, “vàrem caure perquè hi érem. Encara hi som”. Tossuda existència que no han pogut borrar, i que en aquest acte -i en el Blanquerna que aquí es clou- es reafirma.
El Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa, que avui compleix tres segles, va establir un “Nova Estructura” per a les institucions constitucionals anteriors a la Guerra de Successió, estructura encarregada d’implantar un règim centralista i absolutista.
Aquesta “Nova Estructura”, tingué unes fortes conseqüències per a Mallorca, unes conseqüències de les quals encara ara podem percebre els vestigis i sentir els efectes, de tipus polític, social, econòmiques, lingüístiques i culturals.
CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES
Fins aquell moment existia a la Corona d'Aragó un model de sobirania compartida entre els diferents regnes i la corona, a través d'unes institucions on es trobaven representats la majoria d’estaments de la societat i amb funcions i capacitats pròpies d’autogestió i autogovern.
Concretament a la causa que ens pertoca, el rei Felip V, invocant el dret de conquesta i acusant Mallorca de rebel·lió, propugnà un reial decret amb la intencionalitat de reduir tots els seus estats propis a les lleis de Castella, abolint els Furs i els diferents sistemes de gestió de Mallorca, derogant també les institucions pròpies d’autogovern.
Així doncs, es va eliminar l’any 1718 el Gran i General Consell.
La institució dels jurats en seria el seu embrió des de la seva creació el 1249, que inicialment es va regir pel règim de la Carta de Privilegis i Franqueses atorgada per Jaume I.
L’any 1315, sota el regnat de Sanç I, es creà la Universitat Forana, que representava tots els municipis que aleshores hi havia a Mallorca. Els síndics i els consellers de la Universitat Forana s’integraren —a partir de 1373— en el Sindicat Forà, que, amb el Consell de la Ciutat, constituïa el Gran i General Consell, l’òrgan director de la política del regne de Mallorca. L’any 1349, Mallorca s’incorporà a la corona d’Aragó, però el Gran i General Consell continuà dirigint la política de la ciutat i el regne de Mallorca.
Aquest òrgan actuava com a institució de representació d’una varietat d’estaments: cavallers, mercaders, ciutadans, menestrals i representants de les viles; també fou una institució amb funcionalitat de cooperació amb el rei en matèries executives i legislatives i de control de l’actuació de la monarquia en relació amb les competències pròpies.
Hom ha remarcat com a trets positius del Gran i General Consell a la seva època, la paritat en la representació dels estaments, una filosofia política patrimonial basada generalment en la correlació entre contribució a les despeses públiques i la participació política i el principi democràtic d'aprovació de la decisió majoritària.
La sobirania compartida que representava el Gran i General Consell fou a partir del Decret de Nova Planta assumida únicament pel Rei, com en tot model absolutista, i les seves funcions passaren a l'Audiència de Mallorca, que dependrà del Consejo de Castilla.
A la vegada, es va eliminar el dret públic mallorquí: el dret administratiu, el dret financer i tributari i el dret constitucional.
El Decret de Nova Planta també establí que els càrrecs municipals de Palma i Alcúdia fossin de designació reial i que a les altres viles els designàs l’Audiència, presidida pel comandant militar. Desapareixia el sistema de “sac i sort” i els regidors eren càrrecs vitalicis i restringits als grups socials privilegiats.
Aleshores, el Regne de Mallorca desapareixia com a entitat política representativa i el poder se situava per complet fora de les Illes, ara esdevingudes terra de conquesta sense capacitat de gestionar el seu propi futur.
El Consell de Mallorca és hereu històric d'aquell Gran i General Consell, i com el seu president he d'assumir la càrrega de lamentar aquella desaparició i lluitar per recuperar la memòria d'aquells fets i honorar els mallorquins i mallorquines que els protagonitzaren i patiren durant segles.
CONSEQÜÈNCIES SOCIALS
Derivat dels efectes del Decret de Nova Planta, es produí un canvi perjudicial en varis aspectes de la societat mallorquina, especialment en les classes baixes. La obligatorietat de les quintes (servei militar) fou una imposició de militaritzar una societat agrària i sense desig per part d’aquestes a que així fos.
Aquest malestar fou palpable en diverses circumstàncies, ja que com afirma la doctora en història Isabel Peñarubia Marqués, hi havia un sentiment de rebuig a sortir de la illa per anar a una terra on es parlava una llengua diferent.
Un altre motiu, fou el cost que implicava per una societat majoritàriament agrària la pèrdua d’un fill o de part de les seves extremitats i com això afectava en el si d’una família pagesa, ja que incapacitava o limitava la seva productivitat, en un temps on aquesta productivitat marcava la diferència entre passar gana o poder produir el bàsic per sobreviure.
Finalment, un dels càstigs que s’imposà a la societat mallorquina, fou el d’haver d’allotjar als soldats, el que implicava un cost econòmic considerablement elevat. El capítol 11 del Decret de Nova Planta de Mallorca i d’Eivissa imposa l’obligació d’allotjar els militars.
Els mallorquins són víctimes de reclutament forçós i tractats d’esclaus. Els lligaven ben fort als cavalls i els tancaven, com a presoners, al castell de Bellver. El 1747 les tropes espanyoles s’endugueren més de mil cinc-cents illencs. Deixaren les dones i els nens en la misèria, «pues si acudían al comandante o al alcalde, en vez de consolarlas, las insultaban y atropellaban los soldados a palos y culetazos en la cabeza, pecho y espaldas, lastimando a muchas».
CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES
En termes econòmics, el Decret de Nova Planta va implicar la pèrdua de la capacitat del mallorquins per establir els impostos a la seva manera, produint-se una transferència d’aquesta competència a un intendent designat per Felip V, amb competències de imposició i recaptació d’impostos.
Així doncs, la figura de l’intendent s’apoderà dels imposts damunt les mercaderies que sostenien el consolat, i el rei es reservà l’encunyament de monedes a les Illes.
Aleshores, degut a la centralització en matèria fiscal derivada del Decret de Nova Planta, sobre l’illa pesaren una variada quantitat d’impostos amb conseqüències funestes per a la pròpia economia, destacant les contribucions directes, una sèrie d’indirectes com l’impost de la sal, el consums, el recàrrec municipal, la cèdula personal o l’impost del timbre.
En forma d’exemple, són diverses les glosses de la literatura popular que exemplifiquen la situació econòmica de les classes baixes de Mallorca, mostrant una oposició profunda a l’augment de les contribucions.
"Enguany, consum i patent;
mirau com ha d'anar dret!
Poca aigo i molta set,
poc pa i molta talent."
CONSEQÜÈNCIES CULTURALS
El Decret de Nova Planta no afectà directament la llengua i la cultura de Mallorca, però fou una passa indispensable per a la legislació posterior que s'establí per arraconar el català i anar imposant la llengua castellana.
Voldria posar-vos uns quants exemples d'aquesta voluntat, sense ànim de ser exhaustiu:
- El 30 de juliol de 1715 Felip V s’adreçà al Consejo de Castilla per consultar-lo sobre les providències a adoptar en el nou governament de Mallorca i Eivissa, i aquest organisme, el 18 d’agost de 1715, va presentar un informe sobre la composició de l’Audiència on s’exigia que “el Regente y el Fiscal sean precisamente castellanos”. En el debat es va presentar el vot particular d’un grup de consellers que deia “Que se actúe y los Instrumentos se escrivan en la lengua castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que Castellano”. Un altre grup de consellers era més “moderat”: “... así en lo civil, como en lo criminal actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que por su miseria y cortedad, será justo se dispense en esta condición asta que la comunicación y trato frequente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos”. Tanta sort que ens consideraven llocs de “miseria y cortedad”....
- El 10 de maig de 1730 la Cámara del Consejo de Castilla acorda que «ha procedido siempre con reflexión a que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala que el de naturales, y los fiscales siempre castellanos».
- El 23 de juny de 1768 Carles III signa a Aranjuez la Reial Cèdula «para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana con otras cosas que se expresa», l’article VII de la qual diu: «Mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias.»
- El 10 de maig de 1770, i a petició de l’arquebisbe de Mèxic, es dicta una disposició per fer que «de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas de que se usa en los dominios y solo se hable el castellano como está mandado por repetidas leyes»
- El 1778 el Reial Acord —inclòs dins l’organigrama de la Reial audiència de Mallorca— envia una circular al batle d’Alcúdia i batles de la part forana, en què es recorda l’obligatorietat de fer l’ensenyament de gramàtica i de retòrica en espanyol, sota «las penas referidas», és a dir, privar els mestres del seu càrrec.
- L’intendent Miguel Bañuelos el 1777 recomana al Governador del Consejo de Castilla que faci venir a Mallorca, i amb urgència, «Maestros de primeras letras que bien dotados vengan de las provincias de Castilla a enseñar a esta juventud nuestra lengua matriz».
- Pel que fa a l’ensenyament universitari, Felip V funda la universitat de Cervera per tal de premiar la fidelitat d’aquesta ciutat i castigar la resta del Principat. El 1785 la universitat de Cervera presenta un recurs contra la universitat de Palma, pel fet que molts principatins per fugir de la universitat filipista «preferían la incomodidad de la navegación a la mayor facilidad que les subministraba el viage para Cervera». El fiscal de l’audiència de Mallorca, Fernández de Córdoba, decideix fer acabar aquest costum i es converteix en l’inquisidor de la universitat de Mallorca i destinar la Universitat de Palma just als “naturales de Mallorca”.
L’Ajuntament de Palma i la Universitat mallorquina refuten aquesta decisió tot recordant al Consejo que tant principatins com illencs són naturales d’allà mateix: «Y siendo esto como es assí y considerando el reyno de Mallorca como parte de Cathaluña, es tanto menos fundado el recurso del Chancellario y Claustro de Cervera por querer privar a los cathalanes naturales de los honores del doctorado de los grados conferidos por la de Mallorca, en todo igual a la de Cervera”.
Conclusió
És per molts conegut la importància que s’atribueix a conèixer la història, és per molts conegut el que es diu sobre l’envergadura de conèixer la història per no repetir els errors passats i sobretot, és per molts conegut que per saber on vas primer cal saber d’on vens, i en aquest context, la història juga un paper essencial.
La commemoració del tricentenari no és un acte protocol·lari en va, no és un simple recordatori per conèixer uns fets llunyans que varen passar fa molts anys i que res tenen a veure amb el present.
Si es reflexiona només un moment es fa evident que el món no canvia d’un dia per l’altre en base als grans esdeveniments, la història es un procés continu, el nostre present és conseqüència directa d’una sèrie d’esdeveniments que ocorregueren en un passat i que ens afecten en major o menor mesura, i en el cas que ens pertoca, el Decret de Nova Planta fou un dels esdeveniments que més afectà a la nostra societat.
Per aquest fet, per les conseqüències tant transcendentals que tingué sobre la nostra societat, s’ha de lluitar contra la desconeixença de la història pròpia, s’ha de lluitar per recordar uns fets que canviaren la vida de la nostra societat i que encara hi són palpables. No recordam per atiar cap odi, sinó per reafirmar-nos i poder col·laborar amb altres pobles des de la lliure i serena fraternitat.
Per acabar, permeteu-me recitar uns versos d'en Guillem d'Efak, a qui enguany hem donat pòstumament la Medalla d'Or i Gratitud de l'Illa de Mallorca:
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldrien fer bocins,
per això la Historia crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Mentre resti una petxina
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res.
En la nostra llengua, un dia
distàvem la nostra llei
i la nostra llengua sempre
dictarà la seva llei.
Tot quant un dia ens prengueren
contra pau i amistat,
contra honor i per la força...
Ara ens ho han de tornar.
No necessitem cappares
que ens duguin de la mà.
No som nins de mel i sucre
i ens sabem governar.
El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!
Visca Mallorca, visca el Blanquerna.