Consell de Mallorca - Favicon
Consell de Mallorca Sede Electrónica Mallorca.es Transparencia

ES

Webs oficiales

El Ple del Consell de Mallorca aprueba los premios de "Honors i Distincions Illa de Mallorca 2019"

El Ple del Consell de Mallorca aprueba los premios de "Honors i Distincions Illa de Mallorca 2019"

(11/04/2019)

L’escriptora Catalina Juan Servera i el director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Eaktai Ahn seran nomenats filla predilecta i fill adoptiu, respectivament. Durant el Ple del Consell, tots els grups polítics han aprovat les set medalles d’honor i gratitud i els quatre Premis Jaume II.

 


L’escriptora Catalina Juan Servera i el director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Eaktai Ahn seran nomenats filla predilecta i fill adoptiu, respectivament. Durant el Ple del Consell, tots els grups polítics han aprovat les set medalles d’honor i gratitud i els quatre Premis Jaume II.

L’elecció de les persones o entitats premiades s’ha duit a terme a través d’un procés participatiu entre els grups polítics de la institució i la ciutadania, que va poder fer propostes a través del portal de participació Entretothom del Departament de Participació Ciutadana i Presidència.

 

S’adjunta la llista de guardons i la presentació de cada una de les persones i entitats premiades.

 

Filla Predilecta
Sra. Catalina Juan Servera

Fill Adoptiu
Sr. Eaktai Ahn

Medalles d’Honor i Gratitud
Telèfon de l’Esperança
Associació d’Amics dels Molins
Sra. Rosa Togores Solivellas
Fundació Guillem Cifre de Colonya
Sr. Gabriel Riera Sorell
Sra. Margalida Maria Riutort Cloquell
Universitat de les Illes Balears

Premis Jaume II
Sra. Catalina Thomas Coll i Sra. Patricia Guijarro Gutiérrez
Ángeles sin Alas
Carles Bover Martínez
Municipis d’Artà, Capdepera, Manacor, Sant Llorenç des Cardassar i Son Servera

 

 

 

Filla predilecta

Sra. Catalina Juan Servera

 

Caty Juan Servera (Palma, 1926), més coneguda com Caty Juan de Corral, va entrar a milers de llars mallorquines gràcies al llibre Cuina balear, editat per “Sa Nostra” i present a les cuines de quasi tothom des de 1999 fins avui. Caty Juan va ser una experta en gastronomia que va publicar nombrosos llibres de receptes de gran èxit, molt lligats a la tradició culinària mallorquina. També va escriure durant més de vint anys una secció de cuina al diari Última Hora i va ser nomenada presidenta d’honor de l’Associació de Periodistes i Escriptors Gastronòmics de Balears.

 

Així mateix va ser una artista molt destacada, polièdrica, principalment una pintora magnífica, però també en varen destacar la producció escultòrica, la ceràmica, els tapissos, els gravats i, per descomptat, la producció literària.

 

A 22 anys, el 1948, va fer la primera exposició d’aquarel·les a la ja desapareguda Galeria Melià, amb èxit de crítiques i vendes, en una època en què les dones artistes havien de lluitar de valent per disposar d’un espai propi. En aquestes dècades, en una Espanya de societat arcaica i ultraconservadora, quasi no hi havia dones que prenguessin aquest camí i sempre havien d’invertir un esforç molt més gran que el dels seus col·legues masculins per aconseguir un reconeixement similar. Va signar les obres amb el pseudònim Juan Servera, perquè no fossin criticades i infravalorades pel fet de ser pintades per una dona, fins que Camilo José Cela li va recomanar que començàs a signar amb el seu nom propi. Va ser gràcies a la tasca pionera no reconeguda d’artistes com ella que les dones dels anys 70 i 80 varen trobar un camí obert.

 

La seva obra, essencialment figurativa, amb alguna època abstracta, ha tractat sobre moltes temàtiques: paisatges rurals, urbans i marins, composició, figuració, retrats, amb gran domini de la línia, però també del color i de la textura. Les seves obres són vitals i suggestives i s’hi reconeix la seva sensibilitat per l’entorn físic i humà. Des de l’any 1956 va acumular multitud de premis i mencions, i la seva obra és present a museus i col·leccions públiques i privades a Espanya, Anglaterra, Alemanya, França o els Estats Units. Va formar part, els anys 60, del moviment d’avantguarda mallorquí anomenat Grup Tago, juntament amb altres artistes com Carreño o Xam.

 

Al mateix temps que desplega la seva mestria multidisciplinària en les arts plàstiques, desenvolupa també la faceta d’escriptora, amb diverses novel·les que varen aconseguir premis literaris de renom, com el Premi Armengot de 1972 per La tambara o el Premi Café Gijón de 1976 per l’obra La noche del calamar.

 

En definitiva, Caty Juan va ser una dona d’empenta, polifacètica, que va emprendre un camí difícil, a contracorrent en el seu temps, i el va culminar gràcies al seu talent i capacitat, una dona que va brillar amb llum pròpia. Va ser una artista de primera magnitud, que destacà en la pintura i la literatura, una gastrònoma que va saber plasmar el coneixement culinari ancestral de la nostra terra en la seva obra, i una periodista de llarga trajectòria a mitjans locals i també d’àmbit estatal. Va ser una persona que mereix que la seva terra la reconegui com algú excepcional i, d’aquesta manera, al mateix temps, poder continuar la tasca de treure d’un oblit injust aquelles persones que, pel fet de ser dones, han vist com el seu llegat i les seves aportacions a la nostra societat queden emmascarades o esvaïdes del record.

 

Fill adoptiu

Sr. Eaktay Ahn

           

Eaktay Ahn (Gaeri-Pyongyang, 1906) va tenir un paper decisiu en la fundació i en la formació de l’Orquestra Simfònica de Mallorca. Quan aquesta va néixer l’any 1946, Ahn n’assumí la direcció, la selecció dels músics i la formació per aconseguir el naixement d’una orquestra. En va ser el director al llarg de dotze anys, fins al 1959.


Va néixer a Gaeri-Pyongyang (península de Corea) el 5 de desembre de 1906, fill de Duck-hoon Ahn i Jeong-Ok Kim. Des d’infant l’entusiasmava sentir com sonaven el violí, la trompeta i el violoncel i escoltar contínuament música clàssica. Tòquio el va acollir per avançar en els seus estudis musicals. L’abril de 1926 va ingressar en la Tokyo National School, en què es va graduar el 1930, i va començar a fer els primers concerts. Quan va tornar a Corea, va veure la necessitat de continuar estudiant música i va viatjar als Estats Units, on el 1935 es va graduar com a director d’orquestra al Curtis Institute of Music de Filadelfia i va presentar el mateix any l’himne nacional de Corea. També va ser deixeble de Richard Strauss.

 

 

Medalles d’honor i gratitud

 

Telèfon de l’Esperança

 

Perquè el Telèfon de l’Esperança és una ONG de voluntariat d’acció social i de cooperació per al desenvolupament que ofereix, de forma gratuïta, anònima i especialitzada, un servei permanent d’ajuda per telèfon o presencial, per donar suport a les persones que es troben en situació de crisi emocional i proporciona a la vegada una sèrie de recursos professionals eficaços per promoure la millora de la qualitat de vida emocional de les persones i de les famílies.

 

L’Associació Internacional del Telèfon de l’Esperança (ASITES) és una associació civil fundada oficialment l’any 1971 per Serafín Madrid i declarada d’utilitat pública el 1972. És membre fundador de la Plataforma del voluntariat d’Espanya i forma part, com a membre de ple dret, d’IFOTES (International Federation of Telephonic Emergency Services, amb seu a Ginebra) i també d’IASP (International Asociation Suicide Prevention). A través d’aquesta, està vinculada formalment amb l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

 

A Espanya, el Telèfon de l’Esperança està implantat a vint-i-nou províncies. A les nostres illes, el Telèfon va iniciar l’activitat l’any 1986 i, des de llavors, fa trenta-tres anys que escolta a qui ho necessita de forma ininterrompuda. Durant aquests anys, no ha deixat de dur endavant l’ajuda telefònica, els cursos formatius per al voluntariat voluntaris, la difusió, col·laboració i promoció en diferents campanyes relacionades amb la salut psicoemocional.

 

Amb els anys, ha augmentat la col·laboració amb diferents associacions i institucions públiques i privades per enriquir i enfortir la gran xarxa de recursos socials existents a les nostres illes. Col·labora en l’execució del Pla de salut mental, té una gran vinculació i col·laboració amb l’Observatori de del Suïcidi, ajuda en la formació dels equips del 061, col·labora amb la Unitat de Víctimes d’Accident de Trànsit (UVAS), pròximament signarà un conveni de col·laboració amb el Col·legi Oficial de Psicòlegs… Du a terme una campanya permanent als diferents mitjans de comunicació en relació amb temes tan importants com el suïcidi, la vivència de la soledat i el dol, entre d’altres.

 

 

 

 

 

Associació d’Amics dels Molins de Mallorca

 

Pel reconeixement de la gran tasca feta per no perdre el record d’aquella estampa i treballar en la protecció i recuperació dels molins.

 

L’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca es va crear l’any 1968, amb els objectius d’evitar la desaparició i el deteriorament progressiu dels molins de vent de l’illa i de fomentar-ne la recuperació i conservació.

 

Entre les persones que varen impulsar la creació d’aquesta associació hi ha els germans Gabriel i Bernat Rabassa Oliver. Gabriel en va ser el primer president fins que va morir (maig de 1995), que el va substituir el seu germà Bernat durant trenta anys. Posteriorment, va ser nomenat president honorífic (2005), càrrec que va tenir fins que va morir (2011). Actualment, l’entitat és presidida per l’enginyer Josep Pascual Tortella i aglutina unes set-centes persones associades.

 

Durant la dècada de 1990 va dur a terme una catalogació dels molins de vent fariners de Mallorca, que posteriorment el Consell de Mallorca va actualitzar i digitalitzar. A més, ha col·laborat amb la institució insular en l’organització de dos congressos internacionals de molinologia, l’any 2003 i l’octubre de l’any passat.

 

L’associació mallorquina està agermanada amb altres associacions d’àmbit estatal i internacional relacionades amb el patrimoni molinològic, com ara l’Associació d’Amics dels Molins de Mota del Cuervo (Conca) i el Museu Internacional de Molins de Vent de Gifhorn (Alemanya). L’associació ha estat membre d’ACEM (Associació per a l’Estudi i la Conservació dels Molins) i d’Hispania Nostra.

 

L’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca ha estat guardonada amb diversos premis rellevants, com el Premio Importante atorgat pel Diario de Mallorca i el World Monument Fundation. Gràcies a aquest guardó, obtingut a Nova York l’any 1999, es va poder impulsar la restauració del molí d’en Garleta des Jonquet (Palma), que acull un petit museu sobre els molins i és la seu de l’associació del 2003 ençà. Les obres de restauració es varen dur a terme amb el suport del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma. 

 

Actualment, les activitats principals de l’associació són l’organització d’excursions i de viatges per donar a conèixer el patrimoni molinològic de l’illa i d’indrets diversos de l’Estat espanyol i d’Europa; així com activitats culturals per donar visibilitat a aquest llegat, com ara els Premis de Fotografia.

 

Sra. Rosa Togores Solivellas

 

Rosa Togores Solivellas, des del seu profund amor a la seva feina, el treball social, i amb aquesta gran força que caracteritza aquelles persones que tenen clars els seus ideals, va aplicar els seus coneixements en la construcció d’una societat millor i més justa.

 

En els inicis com a treballadora social, als anys 70, el moviment sindical i veïnal eren molt actius. Rosa va ser directora d’una de les dues guarderies laborals que es varen obrir per facilitar la vida de mares treballadores.

 

Però on va explotar tots els coneixements, tota la il·lusió, l’entusiasme i la tenacitat va ser en la seva tasca amb persones amb diversitat funcional (discapacitat) i les seves famílies. Va treballar primer a ASPACE (Associació de Paràlisi Cerebral) i després a l’ONCE, on treballà vint anys fins al moment de jubilar-se. Aquesta inquietud la va dur també a reivindicar a l’Administració les ajudes necessàries per crear serveis i centres d’atenció especialitzada per a la gran diversitat de problemes diferents que presentaven les persones amb qui tractava en el seu dia a dia, que evidentment no podien ser ateses totes de forma similar. Aquestes reivindicacions i aquesta sensibilització varen suposar un gran avanç i una millora per a la integració social de les persones amb diversitat funcional.

 

Al mateix temps, va ser presidenta de l’antiga Associació d’Assistents Socials de les Illes Balears. I quan les associacions es varen convertir en col·legis professionals, es va convertir en la primera presidenta del col·legi. Aquí va dur endavant una gran tasca per donar a conèixer què és realment un treballador o treballadora Social, va defensar i dignificar aquesta professió i va ajudar a donar-li el lloc i el reconeixement que es mereix dins la societat.

 

Avui dia, jubilada, encara segueix aportant a la societat com a voluntària: suport al comerç just, suport a persones que aprenen català i necessiten algú per conversar i practicar i, fins fa un any, atenia malalts pal·liatius. A més a més, participa en activitats veïnals a Son Sardina, el seu poble.

 

Fundació Guillem Cifre de Colonya

 

Per la implicació social, cultural i esportiva a Mallorca, pel compromís en la cohesió social i el desenvolupament sostenible del territori.

 

Aquesta institució es va constituir l’any 1991 com a obra social de la Colonya, caixa d’estalvis de Pollença, que va néixer amb la intenció de tornar a la societat i al territori illenc els beneficis que ells mateixos possibilitaven a través de la seva activitat financera.

 

Els recursos de l’obra social, que en els darrers vint-i-cinc anys ja han superat els deu milions d’euros, es distribueixen en tres grans àrees: la social/assistencial, la cultural i l’esportiva (únicament esport base).

 

Les activitats i iniciatives en aquests tres vessants mai no són organitzats directament per la Fundació, sinó que es proveeixen de recursos econòmics les entitats i associacions que hi treballen, per donar suport als valors que aquestes defensen. L’única activitat que fa directament la Fundació és el Premi de Narrativa Infantil i Juvenil Guillem Cifre de Colonya, que fomenta la literatura en català per als més petits i que enguany celebrarà la trenta-vuitena edició.

 

Així mateix, la Fundació a la vegada col·labora amb les administracions públiques, especialment l’Administració local, la més propera al ciutadà. Fruit d’aquestes col·laboracions, destaca la que es du a terme amb la Universitat de les Illes Balears i que possibilita l’anuari de l’educació, l’anuari de la joventut i l’anuari de l’envelliment, que aporten informació estratègica per al desenvolupament de la nostra societat.

 

Finalment, cal esmentar que la Fundació va possibilitar, a través de la caixa d’estalvis, la creació de l’Estalvi Ètic, la primera iniciativa de banca ètica de l’Estat espanyol. Aquesta mesura pionera ha possibilitat que la clientela de Colonya hagi fet aportacions a persones i entitats que desenvolupen activitats a favor de la cohesió social i del desenvolupament sostenible del territori, que fins i tot, avui, ja dupliquen les contribucions de la mateixa Obra Social.

 

Sr. Gabriel Riera Sorell

 

Gabriel Riera (Sant Joan, 1919) ha complit enguany cent anys i, en els darrers temps, s’ha convertit en memòria viva de la història de Mallorca en el segle xx, en particular de l’etapa de la II República, la Guerra Civil i la repressió posterior, ja que segurament és el el darrer supervivent de les presons i dels camps de concentració de presos franquistes habilitades per organitzar la repressió després del cop d’estat de 18 de juliol de 1936 i l’esclat posterior de la Guerra Civil espanyola.

 

Ha participat en nombroses activitats, conferències a la universitat, presentacions, actes institucionals relacionats amb la memòria històrica, així com la publicació d’una autobiografia.

 

La proclamació de la II República es va produir quan ell tenia dotze anys i vivia a Sóller amb el seu pare, empleat del ferrocarril, el qual, segons conta, va plorar de felicitat quan es va saber la notícia de la proclamació de la República.

 

Es varen traslladar a Ses Cadenes, on treballaven com a ferrers, cuidant de les eines dels treballadors de les pedreres. En aquell ambient, fortament polititzat i amb la influència dels sindicats, Gabriel Riera, com tants de joves, el 1936, amb desset anys, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades. Segurament per aquesta militància va ser detingut, igual que el pare, i el setembre de 1936 tancat a Can Mir, la denominada Prisión Estaciones, de memòria infausta, on va arribar a haver-hi mil presos amuntegats. Mal alimentats, en condicions de gran insalubritat i sempre amenaçats pels tirs. L’ambient de la presó era de gran depressió. En va sortir per anar al primer cap de concentració de presos que es va obrir a Mallorca, als Banys de Sant Joan de sa Font Santa (Campos), on el varen obligar a fer treballs forçats, amb uns tres-cents presos més, picant pedra per fer les carreteres d’aquella zona.

 

En el cas de Mallorca, els primers camps varen aparèixer el desembre de 1936 i es recollia en la premsa de l’època com una manera de donar un càstig exemplar als rojos.

 

Després del camp dels Banys, va estar a altres ubicacions dependents del mateix camps (Can Farineta o es Rafal des Porcs) i a altres camps de Mallorca, al Port de Sóller, Pollença, Manacor, com altres presos que també eren reubicats en funció de les necessitats de les obres públiques de l’illa. Després d’això, va passar a altres camps fora de Mallorca, com Cerro Muriano, a Tetuán, al protectorat espanyol del Marroc, i a Sierra Carbonero, Màlaga, on varen fer obres d’interès militar i sofriren maltractaments greus. Va sobreviure a Sierra Carbonero gràcies a una monja que el va cuidar a l’hospital militar de Còrdova.

 

Acabada l’estada als camps de concentració, va ser alliberat el 1942 i encara va haver de fer el servei militar.

 

El 1991 va publicar un llibre sobre les seves vivències: Crònica d’un presoner mallorquí al camps de concentració (1936-1942). En aquesta autobiografia, Riera Sorell deixa constància de les vivències, dels patiments, no tan sols seus, sinó de molta més gent, que varen ser tancats a presons per les seves idees o que varen haver de treballar com a esclaus a camps de concentració. Aquest darrer aspecte, per desgràcia, encara ara poc conegut.

 

Premiar Gabriel Riera Sorell, anomenat el darrer supervivent de Can Mir per alguns mitjans de comunicació, és també premiar una generació, fer un reconeixement a tots aquells, que com ell, varen patir una condemna injusta i inhumana i, dels quals Riera Sorell ha esdevingut portaveu, amb el seu testimoni, la seva paraula, sempre disposat a ser escoltat, en nom de tots ells.

 

Sra. Margalida Maria Riutort Cloquell

 

Margalida Maria Riutort Cloquell (Palma, 1963) va néixer a Son Sardina en el si d’una família d’origen pagès i amb arrels profundament religioses.

 

El recorregut de Càritas des de l’any 1987, quan ella hi va començar, fins avui ha estat molt llarg i atzarós, així com d’un creixement i de consolidació de metes prou canviants. Margalida Maria, quasi des de bon començament, ha estat capdavantera a procurar una ampliació de camps de servei i de respondre els reptes que l’esdevenir del temps ha anat mostrant i, a vegades, exigint. Així va ser com des del servei al Puig dels Bous va passar uns anys de treballadora social a diferents parròquies de Palma, sempre atenta a l’acollida de la persona i amb el suport de grups de persones voluntàries que valorava i animava. Ben prest, des de la direcció de Càritas, se li va demanar que coordinàs els tallers d’inserció sociolaboral ubicats a l’immoble que Càritas té a la barriada de Verge de Lluc de Palma. Va cercar per tots els mitjans fer possible la inclusió social de moltes persones que amb dificultats per incorporar-se al món del treball trobassin una empenta de possible inserció. Durant aquests anys ella va formar part de l’equip de direcció de Càritas que cada vegada anava ampliant més horitzons de treball i compromís social. Varen ser anys de creixement exponencial d’una Càritas que, amb persones com Margalida Maria, intentava donar resposta als desafiaments de cada moment i de la societat canviant de la nostra Mallorca.

 

L’any 2007 la Comissió Permanent li va demanar, en nom del mateix president de Càritas, el que llavors era bisbe de Mallorca monsenyor Jesús Murgui, que assumís el càrrec de secretària general de Càritas i va portar durant set anys el pes més tècnic de la presència i direcció de Càritas. Varen ser anys de canvis profunds en la mateixa entitat, que varen exigir el primer pla estratègic, els estatuts nous de Càritas amb la creació del Consell Directiu Diocesà, la celebració del cinquantè aniversari de la creació de Càritas i l’atenció permanent a un canvi de rumb que demanaven els temps nous amb problemàtiques noves.

 

El mes d’octubre de l’any 2013 per mor del canvi de director de Càritas per una responsabilitat eclesial nova, la Comissió Permanent de l’entitat, amb el vistiplau del que llavors era bisbe de Mallorca, monsenyor Xavier Salinas, va demanar a Margalida Maria que assumís el càrrec de directora de Càritas,. Els cinc anys llargs al capdavant de la direcció de Càritas han suposat una consolidació de la tasca empresa els anys que ella va tenir la responsabilitat de la secretaria general, alhora que ha estat un temps en què s’ha consolidat un compromís de Càritas davant l’Administració pública i un treball conjunt amb altres xarxes d’àmbit social per afrontar millor la resolució de la crisi socioeconòmica i les demandes de pobreses noves.

 

El 31 d’octubre de l’any 2018, després d’un temps de reflexió personal i amb el suport sempre de l’equip de col·laboradors, va deixar de manera voluntària la direcció de Càritas per poder tornar de bell nou, en el si de Càritas, a un treball social de carrer, prop de la gent.

 

Universitat de les Illes Balears

 

La Universitat de les Illes Balears, que està entre les sis-centes millors universitats del món i que ha format al voltant de setanta mil persones, unes dues mil cinc-centes de les quals s’han doctorat i que té més de trenta graus formatius i quaranta-cinc doctors honoris causa, és una bona universitat.

 

La Universitat de les Illes Balears acaba de complir quaranta anys, encara que els orígens provenen de les arrels lul·lianes. L’any 1951 va renéixer l’Estudi General amb l’objectiu d’impulsar la cultura a Mallorca mitjançant la restauració dels estudis universitaris, i no va ser fins l’any 1978 quan, amb el procés de transició a la democràcia a Espanya i la reivindicació constant d’estudis universitaris d’un ampli sector de la societat, es va crear definitivament la universitat amb seu a Palma, coneguda i esdevinguda actualment com la Universitat de les Illes Balears (UIB).

 

La Universitat de les Illes Balears ha estat clau en l’arrelament cultural del nostre territori i s’ha mantingut ferma en el compromís amb la nostra societat, els seus valors, la cultura i la llengua. Mitjançant la distribució, l’any 1997, de seus a totes les illes, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, s’han enfortit aquestes arrels i han fet que la Universitat sigui efectivament de les Illes Balears. L’educació superior i la recerca fonamental són un bé públic i, per tant, una responsabilitat prioritàriament pública. Per això, la UIB té un paper important en el desenvolupament de la vertebració social de la nostra societat, és a dir, en la integració de la realitat cultural, històrica, social i econòmica de les Illes Balears.

 

En el rànquing del BBVA-IVIE de 2017 de les universitats espanyoles, sobre el rendiment de les universitats (on es valoren quatre camps de l’activitat acadèmica: recursos, producció, qualitat i internacionalització), la UIB està situada en llocs capdavanters pel que fa al rendiment global, en productivitat investigadora i en productivitat docent. A més, l’informe situa el rendiment del nostre sistema universitari en quart lloc, després dels de Catalunya, Cantàbria i València.

 

En el darrer rànquing de Xangai, que valora bàsicament l’activitat investigadora de les universitats en l’àmbit mundial, escalam posicions i tenim el propòsit de col·locar-nos entre les primeres cinc-centes del món. El 2017 ja estàvem entre les posicions 501 i la 600. Així, la UIB està entre les quinze millors universitats espanyoles del rànquing, tot i que en pressupost ocupa el lloc que fa quaranta de les cinquanta universitats públiques. I, com a exemple d’aquesta qüestió, els estudiants de les Illes Balears són els que reben la inversió més baixa de tot l’Estat en el sistema de beques (dotze euros per estudiant, enfront dels vint-i-vuit euros de mitjana). Tot això tenint en compte, a més, que no hi ha cap universitat espanyola entre les dues-centes millors del món. I és que també queda molt clar en els diversos rànquings que el pressupost es correlaciona clarament amb els resultats.

 

Una de les darreres fites més importants ha estat la creació de la facultat de medicina. També cal destacar, com a gran èxit propi de la UIB, el reconeixement del seu equip investigador per la contribució que ha fet a l’estudi del camp de les ones gravitacionals. I tampoc no es pot deixar de fer esment al paper cabdal de la UOM (Universitat Oberta de Majors) en la tasca de la cohesió social, que també ha complit vint anys, i en la qual han estudiat unes vint-i-cinc mil persones.

 

 

 

 

Premis Jaume II

 

Sra. Catalina Coll i Sra. Patricia Guijarro, futbolistes

 

Catalina Coll (Pòrtol, 2001) i Patricia Guijarro (Palma, 1998) són dues figures que han contribuït a impulsar el futbol femení —disciplina que recentment ha arribat a congregar més de seixanta mil persones a l’estadi Wanda Metropolitano de Madrid— arreu de l’Estat, així com a difondre el nom de Mallorca amb la seva participació a diferents competicions de caire internacional.

 

Catalina Thomàs Coll Lluch (Pòrtol, Marratxí, 2001) va ser la portera titular de la selecció espanyola sub-17 que es va proclamar campiona del món a l’Uruguai i va ser nomenada, en aquest mundial, millor portera del campionat. És jugadora de la UD Collerense. Va jugar amb la selecció espanyola sub-20, amb la qual va aconseguir el subcampionat del món.

 

Patricia Guijarro Gutiérrez (Palma, 1998) és migcampista, juga amb el FC Barcelona i, anteriorment, també va jugar amb la UD Collerense. Va ser subcampiona del món amb la selecció espanyola sub-20 i va compartir vestidor amb Cata Coll. Les seves actuacions al Mundial la varen fer mereixedora de l’acreditació de millor futbolista del campionat, ja que l’organització va decidir lliurar-li la Pilota d’Or. D’ella s’ha dit que, tant al FC Barcelona com a la selecció, és el timó de l’equip, dins i fora del terreny de joc.

 

 

Ángeles sin Alas

 

Ángeles sin Alas és una associació sense ànim de lucre fundada l’any 2013, amb la finalitat d’aconseguir millorar la qualitat de vida dels infants atesos per la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital Universitari Son Espases, que atén els menors de totes les illes, i de les famílies.

La missió d’Ángeles sin Alas és:


1. Donar suport als infants i famílies que es troben en el programa de Cures Pal·liatives Pediàtriques de les Illes Balears.

2. Donar suport als professionals de Cures Pal·liatives Pediàtriques de Balears per millorar la seva formació.

3. Divulgar la filosofia de les Cures Pal·liatives Pediàtriques a tota la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.


S’ha aconseguit avançar una mica més en els objectius i s’han assolit grans coses per afavorir la qualitat de vida dels infants; com un despatx compartit, cedit per l’Hospital Universitari Son Espases, els dilluns horabaixa i els dimarts matí per poder treballar i rebre els pares i mares; un dipòsit de material que l’associació posa a la disposició de les famílies i la posada en marxa del projecte de la musicoteràpia a domicili.

 

 

Sr. Carles Bover Martínez


Carles Bover Martínez (Palma, 1991) és graduat en comunicació audiovisual, però el seu interès per voler desenvolupar projectes de caire social el va dur a especialitzar-se en un Màster en Documentals i Nous Formats. Des del seu primer contacte amb les temàtiques socials, els seus reportatges no han deixat de crear admiració i la seva tasca ha estat reconeguda constantment i ha destacat tant com a guionista, com ajudant de direcció, productor o director. El seu primer curtmetratge documental Escucha mi mirada li va suposar, entre d’altres, la selecció oficial al millor curtmetratge d’Art Jove 2016, reconeixement sumat a una llarga llista de reconeixements i premis, també en l’àmbit internacional, que evidencien l’enorme talent i la carrera ascendent de Carles Bover.


Carles Bover és l’autor del curtmetratge documental Gaza, guanyador d’un Goya. L’obra narra la vulneració de drets humans que sofreixen sistemàticament els habitants del territori. Amb el seu documental pretén denunciar, amb la filmació directa a la zona afectada, la manipulació informativa exercida sobre el conflicte a la Franja de Gaza. L’enregistrament del documental ha suposat una experiència personal molt impactant que queda molt explícita en el documental i que no ha estat mancada de dificultats, per la complexitat de l’accés a Gaza i per l’enorme esforç d’autogestió del projecte, ni tampoc de crítica i censura, per la impunitat d’Israel que ells han denunciat en tot moment.


La tasca excel·lent feta per Carles Bover, reconeguda amb el premi Goya al documental Gaza, omplen d’orgull la societat mallorquina que ha celebrat el reconeixement i l’han valorat de manera molt positiva.

 

Municipis d’Artà, Capdepera, Manacor, Sant Llorenç des Cardassar i Son Servera

 

S’atorga el premi Jaume II als ajuntaments de Sant Llorenç des Cardassar Son Servera, Artà, Capdepera i Manacor perquè aquests el facin extensius a cada un dels serveis d’emergències que varen actuar als municipis respectius.

 

El 9 d’octubre de 2018 serà recordat per un dels desastres més dolorosos que ha patit mai la nostra illa: les inundacions de la Comarca de Llevant i, en concret, els successos dramàtics als municipis de Sant Llorenç des Cardassar, Son Servera, Artà, Capdepera i Manacor.

 

Però també seran recordats per l’actuació magnífica del conjunt d’equips d’emergències que, aquells dies fatídics, va treballar, dia i nit, per ajudar les persones damnificades i per minimitzar en tot allò que fos possible les conseqüències de la torrentada.

 

En un primer moment, es varen concentraren fins a 245 efectius provinents de tot Mallorca i aquest operatiu es va anar ampliant i mantenint els dies posteriors amb xifres de participació en les tasques de rescat senzillament espectaculars: entre cinc-cents i set-cents efectius dels serveis d’emergències varen treballar entre els dies 12 i 17 d’octubre i es varen mobilitzar fins a trenta-tres màquines pesades i quaranta-un camions de transport.

 

Els equips d’emergència que aquells dies varen intervenir a Sant Llorenç, Son Servera, Artà, Capdepera i Manacor varen ser: Bombers d’AENA; Guàrdia Civil, personal de la Comandància General, Policia Nacional, Salvament Marítim, UME, Bombers de Palma, Bombers de Mallorca, personal del Departament de Carreteres del Consell de Mallorca, agents mediambientals de la Conselleria de Medi Ambient, agents d’Emergències i Interior de la Conselleria d’Hisenda; IBANAT, 061, professionals del Col·legi de Psicòlegs, Creu Roja de les Illes Balears, professionals del Col·legi de Treball Social, del Col·legi d’Arquitectes i del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, treballadors socials de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació, voluntariat civil anònim, restauradors de la comarca de Llevant, professionals autònoms i transportistes privats voluntaris; caps de policia local d’Artà, de Capdepera, de Sant Llorenç, de Son Servera i de Manacor; i personal de la Conselleria de Presidència i Govern. A tots ells, amb aquest guardó, volem manifestar-los l’agraïment del poble de Mallorca.